Hyvää päivää!
Avui us porto una obra de teatre, del dramaturg finlandès Kristian Smeds, que es representarà a Barcelona, a la Sala Beckett, del 3 de maig al 20 de maig. Parlem d'Imatges gelades.
l'autor
Kristian Smeds (Muhos, Finlàndia, 1970)
Dramaturg i director, Kristian Smeds és una de les icones del teatre finlandès actual.
La seva infància al nord de Finlàndia va ser feliç però, quan es va fer gran i es va trobar patint una estranya nostàlgia, va descobrir l’art, una cosa que abans ningú no li havia esmentat.
Després de graduar-se a l’Acadèmia de Teatre de Helsinki el 1995, Smeds va fundar el Teatre Takomo, un teatre independent sense un espai fix a Helsinki. El 2001 es va convertir en director artístic del Teatre de la Ciutat de Kajaani, al nord de Finlàndia, on va intentar reunir artistes internacionals perquè treballessin amb ell. Des del 2005, Smeds viu als Estats Bàltics, on el 2007 va fundar la Smeds Ensemble, una plataforma per a artistes finesos i internacionals que ha produït principalment pel·lícules, peces radiofòniques, performances i projectes d’interacció audiovisual. L’especialitat de la Smeds Ensemble, però, és el nou teatre, i cada any acullen el Festival de Nou Teatre d’Acció, el qual utilitzen per oferir als nous creadors una plataforma a Lituània. Més que treballar segons les necessitats i les circumstàncies, la Smeds Ensemble permet a Kristian Smeds seguir les idees artístiques cap a allà a on el portin: “Hi ha un sentiment de llibertat absoluta i infinites possibilitats, però també molta feina cada vegada que decidim fer alguna cosa”.
Entre els seu textos destaquen Yhä pimenevä talo (1995), Jääkuvia (Imatges gelades, 1996), Jumala on kauneus (2000), Huutavan ääni korvessa (2001), Jäniksen vuosi (2005), Sad Songs from the Heart of Europe (a partir de Crim i càstig de Dostoievski) i Mental Finland (2009). Totes han estat dirigides pel propi Smeds. També destaca la posada en escena de The Unknown Soldier, una dramatúrgia a partir d’una coneguda novel·la finlandesa que ha esdevingut l’experiència teatral més controvertida dels últims temps a Finlàndia.
El 2011 Kristian Smeds va ser guardonat amb el 12è Premi de Teatre Europeu per a les Noves Realitats Teatrals.
sinopsi
aquest és l'àlbum de la nostra família
fotos de la nostra família
fotos dels nostres nens
fotos de les nostres mares i pares
tota la foto de la nostra família i les relacions
Imatges gelades són deu fotografies de la vida dels membres d’una família que viu al nord de Finlàndia. Són les fotos d’una mare soltera la força de la vida de la qual és l’odi; d’un nen mut ofegat que observa el món des del fons del riu i que ja era un home vell a la infància; d’un pare absent, igual com va estar absent el seu pare a la seva època; d’una filla que lluita per desfer-se del poder absorbent de la seva mare, i d’un pastor predicador que ha perdut l’esperança en l’ésser humà però que, així i tot, no aconsegueix perdre la fe. L’entorn de la família també inclou creences religioses sectàries i l’atmosfera del nord de Finlàndia amb el seu llenguatge brutal i líric.
Imatges gelades narra històries de la vida dura i de la cadena de submissions que es mantenen generació rere generació. Malgrat tot, en el nucli més íntim d’aquesta vida s’hi troben el carinyo i l’esperança. El tema que nodreix l’obra és l’amor, que resulta ser tan absolut i decisiu que potser per a l’home és excessiu.
Els temes fonamentals de la peça s’eleven com a grans temes. La família, la hipocresia de la família, la submissió generacional, la família com a organització de la societat, com a base i estructura social. La religió, el model religiós imperant, la religió com a eina per enfrontar-se al món i als seus misteris, que atorga un aire tràgic a la peça i al món quan sembla estar arribant al final. L’amor, que representa l’esperança, la llum, però amb una part fosca i tràgica alhora. I també Finlàndia. Smeds viatja fins a un lloc inhòspit del país, on pot trobar la personalitat més autèntica per aprofundir en l’esperit d’aquesta gent i d’aquesta terra.
Imatges gelades és una obra salvatge, enèrgica i polifònica que pot tenir moltes interpretacions. El propi autor deixa espai per a la improvisació en el text i permet un ple ús dels mitjans més propis de l’art dramàtic. El seu llenguatge és brutal però fluid i natural.
Alícia Gorina (la directora)
MOI, MOI!