AHIR vaig anar...

AHIR vaig anar a... primer a la Festa dels Amics de la Fundació Miró, a la Fundació Miró, i després, a la Festa de celebració dels 40 anys de la companyia de teatre Dagoll Dagom, al Pavelló Mies Van der Rohe de Barcelona.

Yesterday I went to... first... to the Summer Party of the Friends of the Miró Foundation, at the Miró Foundation... and then, to the celebration party of the 40th anniversary of the theater company Dagoll Dagom at the Mies van der Rohe pavillion of Barcelona.

Yesterday in the evening, in an amazing place such as the Fundació Miró, surrounded by art, architecture and awesome views of the city of Barcelona, ​​it was held a new edition of the summer party of the Friends of the Miro Foundation. _Ahir al vespre, en un marc incomparable com és la Fundació Miró, envoltats d'art, d'arquitectura i d'unes vistes insuperables a la ciutat de Barcelona, es va celebrar una nova edició de la festa d'estiu dels Amics de la Fundació Miró.

In this occasion, the exhibition of the American artist Roni Horn accompanied Miró's work, and a group of students of graphic design, sculpture and product design at the School of Art and Design Market Llotja of Barcelona created and developed the place ecoration and the party program... welcome time... thanks time... food tasting time... a time to listen to the music... and a time for 'rituals' at the end of the evening... after Miró's encouraging aim to young artists. _En aquesta ocasió, l'exposició de l'artista americana Roni Horn acompanyava l'obra de Miró, i un grup d'alumnes de disseny gràfic, d'escultura i de disseny de producte de l'Escola Superior de Disseny i Art LLotja de Barcelona van crear i desenvolupar l'espai i tot el programa de la Festa... un temps per a la benvinguda... un temps per als agraïments... un temps per a un tast... un temps per a escoltar... i un temps per als rituals ja al final de la vetllada... seguint la vocació de Miró de fomentar la creació dels artistes joves.

Then we changed the scenario... _Ara canviarem d'escenari...

...towards the pavilion that the architect Mies van der Rohe designed for the Universal Exhibition of Barcelona in 1929 to celebrate the 40th anniversary of the theater company Dagoll Dagom. _...cap al Pavelló que l'arquitecte Mies Van der Rohe va dissenyar per a l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1929 (amb una arquitectura simple, però de rabiosa actualitat gràcies a les seves formes i materials per a les que no sembla afectar les modes constructives)...

...per a celebrar la Festa del 40 aniversari de la companyia teatral Dagoll Dagom.

There was a piano concert where the company reviewed a selection of the most emblematic songs of their musicals with their original cast... _Hi va haver un concert de piano on la companyia va repassar una selecció de les cançons més emblemàtiques dels musicals de la companyia amb els seus protagonistes originals...

...once it was revealed the new cast of the new show of the famous musical by Dagoll Dagom 'Mar i Cel' (which opens on September at Teatre Victòria of Barcelona)... _...i després de desvetllar el nou repartiment de la reposició del conegut musical de la companyia Mar i Cel (que s'estrenarà el proper setembre al Teatre Victòria de Barcelona)...

src Dagoll Dagom

...a music, water and color show at the Magic Fountain of Montjuïc with the soundtrack of the different roleplays by Dagoll Dagom since they began in 1974. _...un espectacle de música, aigua i color a la Font Màgica de Montjuïc amb la banda sonora dels diferents espectacles de Dagoll Dagom des dels seus inicis l'any 1974.

Nauttikaa! Enjoy_Gaudiu!

MOI, MOI!

AHIR vaig anar a...

AHIR vaig anar a... bé, va ser la setmana passada que vaig anar a... veure l'obra de teatre La partida (Dealer's Choice), de Patrick Marber i dirigida per Julio Manrique, al Teatre Romea de Barcelona, en el marc del Grec 2014 Festival de Barcelona.

Yestarday I went to see... actually it was last week... 'Dealer's Choice' Patrick Marber's roleplay, directed by Julio Manrique, at Teatre Romea of Barcelona, inside Grec 2014 Festival of Barcelona programme.

Dealer’s Choice revolves around a poker game but enables an all-male cast to mediate on themes that go far beyond cards. For, as one of the characters says in the restaurant where all the action takes place (in London in the original play, in Barcelona in this adaptation), “You must play the man, not the cards”. Six full-blooded characters, of the type only achieved by the finest theatre writing, go back and forth between the restaurant dining room and kitchen: a chef, two waiters, the owner, his gambling-addicted son and the son’s poker mentor. All intervene in the final act, which takes place in the basement. There, amidst whisky and cigarettes, the players introduce the themes of the play, ranging from friendship and loyalty to truth and lies, success and failure. Which of these players has really won? _Una partida de pòquer serveix d'excusa per parlar de temes que van més enllà del joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra “no es juga a les cartes, es juga a l’home”. Sis personatges transiten pel menjador i la cuina del restaurant: un cuiner, dos cambrers, el propietari del negoci, un fill amb problemes amb el joc i el seu mentor en el pòquer. Tots ells participaran en l’acte final en una partida al soterrani del local. I, entre whisky i cigarrets, cada jugada farà emergir algun dels molts temes que tracta l’obra i que van de l’amistat i la lleialtat a la veritat i la mentida passant per l’èxit i el fracàs.

src Teatre Romea

Des d'una de les grades, col·locades de tal manera com si haguèssim de presenciar una lluita de boxa al ring, presenciem les vides, les misèries, els anhels i les frustracions d'una colla de personatges que, pel que sembla, es veuen obligats a conviure en un espai que, amb el temps, se'ls fa pesat de suportar. Només les nits de partida de pòquer poden reanimar-los, però sota un estat d'eufòria poc transparent perquè, en definitiva, sempre acaben adonant-se que el joc els ha atrapat... en un soterrani... els diumenges al vespres. 

Som espectadors, en definitiva, d'un joc de ratolins que, lluny de ser lliures, roden i roden, i les cartes, per torns, els descobreixen perquè sempre ho saben tot.

src Teatre Romea

Així doncs, som espectadors d'una gran comèdia, punyent, que a estones et fa riure, i a estones et permet veure, darrere el gran treball d'aquests sis actors (Ramon Madaula, Andrew Tarbet, Marc Rodríguez, Joan Carreras, Andreu Benito i Oriol Vila), sentiments trobats i enfrontats. 

Teniu fins al 3 d'agost per anar a gaudir d'aquesta gran comèdia que us mantindrà ben asseguts a la butaca durant 120 minuts. 

Nauttikaa! Gaudiu_Enjoy!

MOI, MOI!

AHIR vaig anar a...

AHIR vaig anar a... bé, va ser l'altre dia 26 de juny, el de l'estrena, a veure l'obra de teatre 'Estripar la terra' a la Seca-Espai Brossa de Barcelona.
Yesterday (actually it was on June 26th) I went to see the role-play 'Estripar la terra' at la Seca-Espai Brossa theater of Barcelona.

En Lluís (Ricard farré) i en Raül (Arnau Puig) han sobreviscut, en poc temps, a nombrosos canvis laborals i s’han quedat sols al capdavant de la casa de cultura del petit poble on han viscut tota la vida. La nova situació no és fàcil, tampoc el seu moment vital. L’arribada de Miquel, nouvingut al poble i que col·labora desinteressadament en aquest espai, posarà en evidència la fragilitat del seu vincle d’anys i també les mancances i problemes que han d’afrontar. D'amics a contrincants. _Lluís (Ricard farré) and Raül (Arnau Puig) have survived numerous job changes but they still have to run the Culture House of the small town where they live. The new situation is not easy, nor his life time. The arrival of Miquel, and newcomer to town who worked selflessly in this space, exposes the fragility of their relationship and also the shortcomings and the problems they have to face. From friendship to the opposite.

src Inma Quesada, La Seca_Espai Brossa

Aquest és l'argument d'aquesta nova obra de teatre de Josep Maria Miró, que ja coneixem per obres d'èxit com El principi d'Arquimedes. Josep Maria Miró tracta temes socials de rabiosa actualitat, on la problemàtica hi és present però no es real fins al final, i la decisió sobre les posicions al respecte queden sempre en mans de l'espectador. _This is the argument of this new roleplay by Josep Maria Miró (Archimedes' principle). Josep Maria Miró tells about social issues, where the decision about which would be the right side of the story is always in the hands of the viewer. 

src Inma Quesada, La Seca_Espai Brossa

Estripar la terra (remoure el sòl a poca profunditat a fi de facilitar un treball posterior com ara la llaurada) està ambientada en un moment en què es perceben clarament els efectes d'una crisi que ha tallat ben bé de socarrel els valors i els drets que tant havien costat d'aconseguir a la societat dels nostres predecessors, sobretot en l'àmbit laboral, les relacions humanes també es veuen directament afectades pel sentiment de por que s'imposa arreu... la deshumanització de les relacions personals en els fràgils temps de crisi. _'Estripar la terra' (remove shallow soil in order to facilitate a subsequent work such as plowing) is set in a time when are clearly perceived the effects of a crisis that has cut from the roots social values ​​and labour rights that weren't no so easy to get for sour ancestors... consequently  the dehumanization of relationships in fragile times of crisis appears.

Fins al 27 de juliol. _Until July 27th.

Nauttikaa! Gaudiu_Enjoy!

MOI, MOI!

AHIR vaig anar a...

AHIR vaig anar a... veure l'òpera La Llegenda de la Ciutat Invisible de Kitej, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Yesterday I went to see the opera The Legend of the Invisible City of Kitezh, at Gran Teatre del Liceu of Barcelona.

Kitej (Kitezh) era una ciutat mítica a les ribes del llac Svetloyar a la Rússia central, i el nom apareix en un llibre anònim de finals del segle XVIII... Les Cròniques de Kitezh. La llegenda explica que Iouri II va ser el primer a construir la ciutat de Maly Kitezh (Petita Kitej) a la ribera del Volga al segle 13. Anys més tard, el príncep va construir Bolshoy Kitezh (Gran Kitej) a la ribera del llac Svetloyar, més enllà d'Uzola, Sanda i de Kerzhenets. Kitezh was a mythical city on the shores of the Svetloyar lake in central Russia. It appears for the first time in "Kitezh Chronicle", an anonymous book from the late 18th century. Legend has it that Georgy II, Grand Prince of Vladimir in the early 13th century, first built the town of Maly Kitezh (Little Kitezh) on the Volga River (today'sKrasny Kholm). Later on, the prince crossed the rivers of Uzola, Sanda and Kerzhenets and found a beautiful spot on the shores of the Lake Svetloyar, where he decided to build the town of Bolshoy Kitezh (Big Kitezh).

La Ciutat Invisible de Kitej_The Invisible Town of Kitezh (1913), Konstantin Gorbatov

Després d'haver conquerit part de Rússia, els tàtars, provinents de Mongòlia, van dirigir-se cap a la Petita Kitej i després cap a la Gran Kitej gràcies a les pistes que els va explicar un dels presoners. Va ser fàcil entrar a la ciutat ja que no hi van trobar resistència, només gent que pregava a Déu per a la seva salvació. Els àtacs van parar quan les Hordes van veure que la ciutat començava a desaparèixer dins del llac. A partir d'aquí la llegenda continua viva en els rumors... només aquells de cor pur trobaran el camí a la ciutat... cants i campanes als fons del llac... edificis al fons del llac que es poden veure quan aquest està calmat, o la nova Atlantis russa. After having conquered some of the Russian lands, the Mongols soon captured Maly Kitezh, forcing Georgy to retreat into the woods towards Bolshoy Kitezh. One of the prisoners told the Mongols about some secret paths to the Lake Svetloyar. To the surprise of the Mongols, the town had no fortificationswhatsoever. Its citizens didn't even intend to defend themselves and were engaged in fervent praying, asking God for their redemption. Attacks stopped suddenly when they saw countless fountains of water bursting from under the ground all around them. The attackers fell back and watched the town submerge into the lake. This legend gave birth to numerous incredible rumors... It is said that only those who are pure in their heart and soul will find their way to Kitezh... It is also said that in calm weather one can sometimes hear the sound of chiming bells and people singing from under the waters of the Lake Svetloyar... It is also said that the most pious individuals may actually see the lights of religiousprocessions and even buildings on the bottom of the lake. For this reason Lake Svetloyar is sometimes called the "Russian Atlantis".

src Gran Teatre del Liceu

A partir d'aquesta llegenda també s'inspirà, al 1907, l'òpera de Nikolai Rimsky-Korsakov, La Llegenda de la Ciutat Invisible de Kitej i la Verge Fevrònia. Nikolai Rimsky-Korsakov's opera The Legend of the Invisible City of Kitezh and the Maiden Fevroniya (1907) is based on the legend of Kitezh.

src Gran Teatre del Liceu

Òpera en quatre actes, amb llibret de Vladímir Nikolàievitx Belski, estrenada el 1907 al Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Al Liceu s’estrenà el 1926 en el clima d’entusiasme per les òperes russes dels anys vint i trenta del segle XX, propiciat entre altres factors per l’èxit de Boris Godunov de Mussorgski. Fou la primera posada en escena fora de les fronteres russes i esdevingué títol obligat al nostre teatre en quasi totes les temporades fins al 1935. The Legend of the Invisible City of Kitezh is a four-act opera with a Libretto by Vladimir Ivanovich Belski. It was premiered in 1907 at the Mariinsky Theatre in Saint Petersburg, It reached the Liceu in 1926 on the wave of enthusiasm for Russian opera that arose in the 1920s and 1930s as a result of the triumph of Mussorgsky's Boris Gudonov. The Liceu production was the very first outside Russia and until 1935 the title was included in nearly every Liceu season.

 src Gran Teatre del Liceu

La obra arranca con un primer acto de intenso diálogo lírico entre sus protagonistas, la rústica y visionaria doncella Fevroniya y el príncipe Vsevolod. Es una parte conversacional que hace pensar en Wagner, cuya huella se deja notar más en el texto literario del libretista Vladimir Belsky que en la partitura. El coro va cobrando importancia a medida que avanza la acción, en un segundo acto lleno de colorido local y apuntes expresionistas encarnados por el crucial personaje grotesco del «filósofo ebrio» Grishka Kuterma, tan «gogoliano». Es magistral el modo en que se amalgaman, sobre todo a partir del tercer acto, los sucesos verídicos de las batallas contra los invasores tártaros y el perfil legendario de la ciudad invisible, Kitej la Grande, que aparece y desaparece al toque de las campanas, momentos de gran belleza en la obra. Vicente Molina Foix

src Gran Teatre del Liceu

La posada en escena de La llegenda de la ciutat invisible de Kitege va ser guardonada amb el premi a la millor producció de l’any. El jurat dels International Opera Awards 2013 va considerar que la coproducció del Gran Teatre del Liceu, la Nederlandse Opera i la Scala de Milà de l’òpera era la millor posada en escena d’òpera d'aquell any. The staging of The Legend of the Invisible City of Kitezh won the award for best production in 2013. The jury of the International Opera Awards 2013 considered that the Gran Teatre del Liceu, Nederlandse Opera and the La Scala of Milan co-production of the opera The Legend of the Invisible City of Kitezh was the year's best staging of an opera.

Nauttikaa! Gaudiu_Enjoy!

MOI, MOI!

AHIR vaig anar a...

AHIR vaig anar a... veure l'obra de teatre El Crèdit, a la sala La Villarroel de Barcelona.
Yesterday we went to see role-play 'El Crèdit' (the Credit), La Villarroel theatre, Barcelona. 'In our civilized world, when someone needs money usually goes to a bank and asks for a credit. If that person doesn't get it then returns home, thinking that everything is really bad, that times have changed, that the credit is not flowing. But perhaps today, when you don't get the credit you'll look at the office manager's eyes and you will put the cards on the table and tell him/her who has the power now, and if they don't give you the money you'll take forceful and really powerful measures. Anything violent. But you'll surely use definitive actions that will turn other's life into a catastrophe'.

La supervivència és l'estratègia de vida de qualsevol ésser viu. Quan veiem atacades les nostres possibilitats en aquest món, despleguem tot un seguit de mecanismes de defensa per a intentar no arribar a aquest final fatal. En El Crèdit, la desesperació i la fragilitat de les relacions humanes juguen el paper clau de l'obra, i l'economia i la crisi en són les eines per a explicar-les. Survival is the strategy of any living creature. When we get attacked our chances in this world, we deploy a serie of defense mechanisms to try to not get this fatal end. In this roleplay, desperation and fragility of human relationships play a key role in the work, and the economy and crisis are the tools to explain them.

 src La Villarroel

L'obra de Jordi Galceran (El Mètode Grönholm), i la direcció de Sergi Belbel, posen en escena a dos grans del teatre català... Jordi Boixaderas i Jordi Bosch que, dins del marc de la desesperació d'ambdós per a retenir allò que els imprescindible per a viure, però a la vegada és el seu taló d'Aquil·les, ens mantenen un somriure als llavis durant una agradable hora i mitja.

 src La Villarroel

Llàstima que haguèm trigat tant en anar-hi per a parlar-vos-en, però encara teniu fins al 20 d'abril per anar a veure-la i a gaudir-la!

Nauttikaa! Gaudiu_Enjoy!

MOI, MOI!

AHIR vaig anar a...

AHIR vaig anar a... veure l'òpera Tosca al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Yestarday I went to see Tosca (opera) at Gran teatre del Liceu of Barcelona.

Tosca, llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, i música de Giacomo Puccini, és un melodrama de passions en tres actes. 'Tosca', libretto by Giuseppe Giacosa and Luigi Illica and music by Giacomo Puccini, is a melodrama in three passional acts.

Els seus apassionats protagonistes es mouen en un tens ambient polític que respon a uns fets i a uns moments històrics de la Roma del 1800 (les invasions napoleòniques a Itàlia). En l’òpera, l’excònsol de la República, Angelotti, fugitiu de la presó del Castel Sant’Angelo, s’amaga a la capella familiar de Sant’Andrea della Valle, i és protegit pel seu amic, el pintor Mario Cavaradossi. Events that took place in Rome in 1800 (the advance of Napoleon's armies in Italy) gave rise to the climate of political tension that forms the backcloth to the passionate protagonists' actions, decisively shaping the plot and triggering the fatal denouement. In the opera, Angelotti is a former Consul of the Republic who has escaped from detention in the Castel Sant’Angelo. He takes refuge in a private chapel in the church of Sant’Andrea della Valle, where he is assisted by his friend the painter Mario Cavaradossi.

src Gran Teatre del Liceu

La presència de la seva amant, la gran cantant Floria Tosca, i les sospites sobre el fugitiu, hi porten el cruel cap de la nova policia romana, Scarpia. Aquest fa detenir i interrogar sota tortura el pintor als seus apartaments del Palazzo Farnese. Tosca demana clemència, però incapaç de resistir l’horror acaba confessant i Scarpia li promet salvar la vida del seu amant amb un afusellament simulat si cedeix als seus desigs sexuals. Scarpia, Rome's cruel new Chief of Police, comes to the church in search of Angelotti. Soon Cavaradossi's mistress, the great singer Floria Tosca, also arrives. Scarpia arrests Cavaradossi and interrogates him under torture in his apartments at the Palazzo Farnese. Tosca begs Scarpia to spare her lover and, unable to bear the horror of his sufferings, discloses Angelotti's whereabouts. Scarpia promises that, if she gives herself to him, he will save Cavaradossi's life by ordering a mock execution.

src Gran Teatre del Liceu

Tosca, enfollida per l’odi, assassina Scarpia d’una ganivetada. Quan arriba a la torre de Sant’Angelo, on s’ha de produir l’execució, adverteix l’amant de l’estratègia pactada, però l’escamot dispara de debò. Tosca s’adona del cruel engany i quan van a detenir-la es llança al buit. Tosca, in a frenzy of hatred, stabs Scarpia to death and, on reaching the Castel Sant’Angelo, where Cavaradossi is to be shot, tells him of her pact with Scarpia. However the mock execution turns out to be a real one. Realizing she has been tricked, Tosca avoids arrest by leaping to her death.

src Gran Teatre del Liceu

Els tres vídeos següents representen tres dels moments més espectaculars i coneguts de Tosca, amb algunes de les àries més populars i vibrants del repertori. Next three videos represent three of the most spectacular and famous moments from Tosca, with some of the most popular and vibrant arias.

Te deum (Acte I). Ambrogio Maestri (Scarpia)


Vissi d’arte (Acte II). Sondra Radvanovsky (Tosca)



E lucevan le stelle (Acte III). Jorge de León (Cavaradossi)

Nauttikaa! Gaudiu_Enjoy!

MOI, MOI!

AHIR vaig anar a...

AHIR vaig anar a... l'estrena de l'obra de teatre La Ratonera, al Teatre Apolo de Barcelona.

Després de 62 anys triomfant ininterrumpidament a Londres, arriba a Barcelona La Ratonera d’Agatha Christie. Des de que es va estrenar al 6 d'octubre de 1952, més de 10 milions d’espectadors, més de 25 000 funcions, 300 actors i diversos records Guiness (per exemple, les 4500 representacions al llarg de dotze anys de l'actor David Raven) l’avalen. The Mousetrap is a murder mystery play by Agatha Christie. The Mousetrap opened in the West End of London in 1952, and has been running continuously since then. It has by far the longest initial run of any play in history, with its 25,000th performance taking place on 18 November 2012. It is the longest running show (of any type) of the modern era. The play is also known for its twist ending, which the audience are traditionally asked not to reveal after leaving the theatre.

src lifetime

Agatha Christie, la dama del suspens, duu a l'escenari 8 personatges aïllats accidentalment a la Mansió Monkswell. Sempre hi ha un assassí... i sempre és present entre els personatges de la casa. Però mai res és el que sembla!

Barcelona   src Teatre Apolo

Mousetrap, o La Ratonera, perquè la representació de Barcelona és en castellà, es va concebre com un relat per a la ràdio amb el nom de Three Blind Mice (tres ratlins cecs), i es va adaptar, posteriorment, en una novel·la curta que més tard va passar al teatre. Mai se n'ha fet una adaptació cinematogràfica perquè Agatha Christie va vendre els drets per al cinema amb una clàusula que especificava que no es podría filmar mente s'estigués representan en un o altre teatre. I així  és durant 62 anys. The play began life as a short radio play broadcast on 30 May 1947 called Three Blind Mice in honour of Queen Mary, the consort of King George V. The play had its origins in the real-life case of the death of a boy, Dennis O'Neill, who died while in the foster care of a Shropshire farmer and his wife in 1945. The play is based on a short story, itself based on the radio play, but Christie asked that the story not be published as long as it ran as a play in the West End of London. 

Londres   src VisitLondon

Una altra curiositat és que Agatha Christie va regalar al seu nét de 9 anys els drets de l'obra. Ja podeu pensar, doncs, que Mathew Prichard, el nét, es va fer multimilionari! When she wrote the play, Christie gave the rights to her grandson Matthew Prichard as a birthday present. Outside of the West End, only one version of the play can be performed annually and under the contract terms of the play, no film adaptation can be produced until the West End production has been closed for at least six months.

src Condé Nast Traveller

El final de tot això, òbviament, no us l'explicarem. Heu d'anar a veure l'obra per a saber-ho.  Aneu-hi ben desperts perquè dura prop de dues hores i mitja. Tot i que la trama és intrigant, segurament d'aquí a uns dies els actors estaran més rodats i la química entre ells serà major. De totes maneres... sempre serà molt millor que l'obra del teatre del costat... sí, sí, la del Victòria. No me la feu recordar! The murderer's identity is divulged near the end of the play, in a twist ending which is unusual for playing with the very basis of the traditional whodunnit formula, where the cliché is that the detective solves the crime and exposes the remaining plot secrets. By tradition, at the end of each performance, audiences are asked not to reveal the identity of the killer to anyone outside the theatre, to ensure that the end of the play is not spoiled for future audiences.

Nauttikaa! Gaudiu_Enjoy!

MOI, MOI!