La Remei, filla d'Andreu Reixach (Lluís Soler), es veu obligada a casar-se amb un cosí llunyà a qui no estimà per servir els desitjos autoritaris del seu pare, un home que porta el pes al damunt d'un cognom reconegut i admirat (o temut, segons es miri) a la comarca, creat a base d'imposar el respecte (o el temor, amb el que la línia que els separa és, encara en moltes societats, massa fina) i l'orgull, com diuen ells, de les pedres que sustenten la seva casa. No fa pas tants anys que es vivien aquí situacions com aquesta, en què l'autoritarisme del cap de família manipulava a tort i a dret la felicitat i el benestar de les persones que tenia sota la seva tutela en pro del cognom i el patrimoni aconseguit generació rere generació. I encara ara en moltes societats perviu aquest poder revestit amb la mateixa forma.
L'hereu, l'oncle, el servei més lleial... tots reben el perdò i els favor de la magnificència del senyor, però... quin és el preu que es demana en retorn? "La dona té l'obligació de callar... i obeïr!", diu resignada la mare, una dona que viu atemorida pels dictats del seu marit, i que és completament incapaç de fer-li front per procurar esperança als seus fills. Només l'hereu, representant dels nous aires, que torna d'estudiar, fora de l'opressió i del poderiu (com diuen ells) dels gruixuts murs de pedra que els envolten, serà capaç d'enfrontar-se al seu pare, per intentar que obri els ulls a la realitat, esforç realitzat en va... el pes de les tradicions (de la llei d'aquesta casa) és massa per fer-lo tòrcer i que canviï d'opinió. És la casa la que regeix els destints dels que la habiten. Ningú no hi pot fer res... i la tragèdia acapara l'atmòsfera d'aquest espai... i els fills han de marxar, abandonar-ho tot sense que el pare mostri el més mínim estovament del seu cor (tot i que ell també és presoner de la seva consciència i, en el fons de sí mateix, hi ha una dura lluita que acava perdent).
L'escena final, que no us desvetllaré, mostra perfectament el sentit de tota l'obra.
Però... a principis del s.21... hem canviat del tot aquí, realment? Penso que no. L'autoritarisme secular ha perdut la seva forma, per adoptar-ne d'altres, amb vestidures aparentment més amables, i els opressors murs de pedra han deixat pas a parets de vidres transparents que no poden obrir-se i ofeguen igualment, els ocupants de les cases que les habiten. En un i altres cas, les parets són sordes, i no escolten els seus laments.
Paper excel·lent per part de tot el repartiment d'una obra complicada (sobretot d'entendre, pel tipus de català que empren) de Josep Pous i Pagès; i sobretot, el de Lluís Soler, Quimet Pla i Pep Cruz, que amb la seva sola presència són capaços d'omplir tot l'escenari. Nosaltres us la recomanem... dura un parell d'hores, que no se'm van fer massa llargues, tot i la calor que feia a la sala. S'estaràn a la Sala Petita del TNC des del 21 de març fins al 29 d'abril.
El preu... no el sé. Nosaltres hi vam anar de gratis... com sempre... però... jo.. és que... la premsa... ja se sap... Ens sacrifiquem per provar-ho TOT per vosaltres!
MOI, MOI!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada