AHIR vaig anar a...

AHIR vaig anar a... veure l'obra de teatre El Principi d'Arquímedes, a la sala Villarroel de Barcelona.

L'entrenador (Ruben de Eguía) dels Cavallets de Mar, el grup dels més petits, fa un petó a un dels seus alumnes, que té por de llançar-se a l'aigua sense bombolleta. Allò que podria semblar un gest afectuós i innocent, es converteix en dubte, i els pares d'aquests alumnes entren en còlera perquè creuen que aquest acte té un altre rerafons, com ha passat en un esplai proper on s'hi ha destapat un cas de pederastia. 

Però ningú pot prendre posicions perquè, fins i tot el seu company de feina i amic, no és capaç de posar la mà al foc per a ell. Ningú no coneix veritablement qui és el seu veí. Ara tot sembla tenir sentit, quan els comentaris jocosos es converteixen en confessions perilloses.

Però aquest no és només el tema de l'obra, que va ser un dels èxits de la temporada teatral 2012, sinó que els sempre perillosos pre-judicis també agafen protagonisme. Fins a quin punt pot fer mal la pública acusació d'un fet d'aspecte profundament dubtós? Però aquest és l'objectiu del seu autor i director, Josep Maria Miró... colocar el públic en una complicada posició crítica de dubte i de reflexió personal. Som el que les nostres pors, i les pors socials, ens han fet ser?

I l'especial cronologia de l'acció dificulta encara més la possibilitat d'arribar a una conclusió clara i definitiva. El que comença com una fàcil relació entre els personatges, acaba amb la inestabilitat dels fonaments de les nostres presumpcions.

Teniu l'oportunitat de tornar a veure aquesta prodigiosa obra de teatre, de reflexió constant, a la sala Villarroel de Barcelona fins al 5 de maig.

Nauttikaa! Gaudiu!
MOI, MOI!