AHIR vaig anar a...

AHIR vaig anar a... l'estrena de El Montaplatos al Teatre LLiure (Montjuïc) de Barcelona

Ben i Gus són dos assassins a sou tancats en una habitació lúgubre d'un soterrani. Mentre esperen les ordres de l'organització per a qui treballen, comencen a rebre encàrrecs absurds de menjar a través del muntaplats. L'obra va ser escrita el 1957 per Harold Pinter amb el títol original de The Dumb Waiter (el cambrer estúpid).

De totes maneres, millor que sigui el mateix Pinter qui ens expliqui el per què de tot plegat.

Fragments extrets de Teatre de protesta i paradoxa, de George E. Wellwarth (1964)

(...) Pinter mateix ha indicat que el seu objectiu és observar què li passa a la gent. Per aconseguir-ho, acostuma a triar com a imatge central una habitació –una habitació normal i corrent– i la fa servir de microcosmos representatiu del món. Dins l’habitació, tots els personatges se senten salvats. A fora hi ha les forces estranyes, a l’interior tot és llum i escalor. És una mena de matriu on et pots considerar segur. El conflicte arriba quan alguna força exterior irromp a l’habitació i desfà l’artificial seguretat dels seus ocupants (...)

(...) A The Dumb Waiter (El muntaplats o el “cambrer mut”, 1957-1960), dos homes viuen en una habitació moblada miserablement (...) Els homes parlen de futbol i de les notícies del diari (...) Se senten segurs al seu refugi, encara que la certesa que aviat hauran de sortir fa que es posin nerviosos davant de qualsevol signe d’intromissió. Hi ha un efecte realment colpidor quan se senten passes que s’acosten a la porta (...)

(...) De sobte comença a funcionar un muntaplats que és al fons de l’habitació. Dins, hi troben una nota de restaurant, i així arriben a la conclusió que es deuen trobar en el que abans era una cuina. El muntaplats torna a baixar una vegada i una altra, sempre amb comandes cada cop més extravagants de plats exòtics. Pinter aprofita al màxim aquest recurs de l’absurd, ja que el fa servir per accentuar el contrast amb el clímax terrorífic. El Gus surt per anar a l’habitació del costat (fora de la seguretat del seu món) i el Ben rep instruccions d’una veu que parla pel forat del muntaplats. Quan el Gus torna, va en mànigues de camisa i la seva pistola ha desaparegut (...)

En certa manera, així quedaria resumida la trama, però l'obra va molt mes enllà gràcies a la sempre intirigant i magnífica actuació dels actors de la (transgressora) companyia Animalario i, especialment en aquest cas, d'Alberto San Juan i Guillermo Toledo. L'obra sense ells, probablement tindria uns altres girs que no acabarien de donar el toc surrealista, alhora que  histriònic i còmic, que requereix el text.

Nauttikaa! Gaudiu!

MOI, MOI!