dijous, 19 d’abril del 2012

AHIR vaig anar a...

AHIR vaig anar a... la Seca Espai Brossa a veure l'espectacle concert 14:45 Música entre dues guerres.


14:45 és des de 1914 fins a 1945, les dates que maquen l'inici de la Primera Guerra Mundial i la fí de la Segons Guerra Mundial. 
És l'intèrval de temps en què el món, com el rellotge que, permanentment il·luminat decora solitari i immòbil l'espai escènic, es va aturar. Una hora, com qualsevol altra, en què les vides de mil·lions de persones van perdre les esperances d'un futur millor, i les il·lusions i els jocs dels més petits es van oblidar sota la foscor del nou segle que ja s'havia perdut.
14:45 Música entre dues guerres és un passeig amb la màquina del temps per aquelles cançons que mostren la capacitat de l'èsser humà de sobreviure i lluitar per continuar sempre endavant. Frgaments de cançons i melodies que, com si haguéssim atrapat al vol en aturar-nos momentànimament en diferents etapes del nostre viatge per la història (els anys '20, la depressió dels '30, i l'amenaça dels '40) parlen d'amors, de desamor, del futur i del passat, de l'impossible, de la felicitat, dels jocs, ...són músiques que van permetre a les persones que (sobre)vivien en aquells temps tan convulsos emocionar-se, evadir-se uns instants i somiar en un món millor.


I així mateix ho fem ara al segle XXI, també bastant convuls, a través de les virtuoses mans del pianista Franco Piccinno que flueixen àgilment per les tecles del seu piano per unir-se amb la dolça, però enèrgica quan cal, veu de la Rosa Galindo. Una sublim combinació que a través de l'aire penetra en les fotografies dels nostres rècords més personals.
Es tracta d'un projecte intemporal en què Lili Marlène, O bella Ciao, Smile, Cheek to cheek, Smoke gets in your eyes, Rapsody in blue, la Dansa del sabre, Over the Rainbow, el Cant dels ocells, i els fragments de moltes més... fins i tot A las barricadas, que podria tornar a ser l'himne dels nostres dies, juntament amb peces musicals icones del segle XX de Gershwin, Mompou, Porter, Trenet o Ravel, i altres, ens fan pensar una mica més.


En definitiva... és un espectacle de petit format, d'una horeta i escaig, però amb la intensitat sensorial de les obres més grans. El recomano molt ferventment. Llàstima que només siguin a l'Espai Brossa del carrer Flassaders, 40 de Barcelona fins al 6 de maig. Però encara teniu temps d'anar-hi!

MOI, MOI!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada